Arnau

Almacén de relatos olvidables

  • Contador de tribuneros, blaveros, corbelianos y otras especies

    • 128,859 visitas

Archive for the ‘Variedades’ Category

Espanya, el regne de la por

Posted by Arnau en noviembre 19, 2017

A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por

Si alguna cosa passa és perquè pot passar. Rajoy ha fet el que ha fet perquè ha pogut. Perquè la Unió Europea l’hi ha permès, tot i que amb matisos, i perquè la societat espanyola l’hi permet. La societat espanyola, en el seu conjunt, és capaç d’avalar la intervenció per la força a Catalunya. És el que hi ha.

Contra els pronòstics raonables i contra la propaganda amb què ens ofeguen, la societat espanyola és avui més reaccionària que fa quaranta anys. El 1977 Adolfo Suárez va constatar que si sotmetia a referèndum la màxima institució de l’Estat els ciutadans espanyols de llavors optarien per una república. Com que la Transició ja estava dissenyada i es basava en la llei de successió i en la llei de la reforma política aprovades a les Corts, va evitar consultar els espanyols i va donar per fet l’establiment, novament, de la monarquia de la casa de Borbó i Joan Carles I com a successor de Franco. Però si pregunten als espanyols d’avui si prefereixen monarquia o república, què creuen que contestarien aquestes persones que pengen la bandera monàrquica als balcons i els que criden “ ¡A por ellos!”? Què votaria aquesta “majoria silenciosa” a la qual apel·la el govern espanyol i a la qual tem l’oposició?

El resultat d’aquestes dècades passades, fora de Catalunya, no ha sigut una població més informada i, sobretot, més lliure. Al contrari: han aconseguit ofegar les veus dissidents i la ideologia dominant és el conformisme i la submissió al poder establert com una cosa natural. El concepte borreguer de majoria silenciosa suposa una població majoritàriament incapaç de raonar i expressar-se lliurement i que actua com una massa amorfa a la qual cal conduir amb la vara. Va ser introduït al final del franquisme per periodistes del règim, diria que Emilio Romero, i ara acaba de ser recuperat oportunament en el debat polític en aquest final de règim i en aquesta atmosfera de renovat franquisme.

És lògic que molta gent cregui que la monarquia és “el que és normal” i que no s’atreveixi a pensar una altra cosa i, encara menys, a manifestar-ho. A això es refereix el president del govern més corrupte des d’Arias Navarro quan apel·la al “sentit comú” i “la gent normal”. A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por. Queden per a la trista història d’Espanya els discursos del president del govern espanyol i del rei Felip anunciant la intervenció de la Generalitat i l’ocupació de Catalunya. Són dos discursos plens de violència, particularment el de qui ostenta el comandament de les forces armades, en què amenaça una població desarmada i li anuncia càstigs. Aquest llenguatge verbal i gestual, que els més grans reconeixem perfectament com a franquista, només és possible en un país amb una població indefensa i incívica, que no té respecte per ella mateixa. Des del punt de vista democràtic, aquests discursos agressius i amenaçadors són intolerables, només s’entenen en una Espanya que no ha sortit del franquisme, simplement l’ha continuat reformant. Només la presó de la consciència que és el sistema mediàtic espanyol al servei de l’Estat i l’Íbex-35 impedeixen que la població espanyola vegi el que veu el món.

El món veu un estat incapaç de gestionar les seves contradiccions internes a través del diàleg i la negociació i que, per enfrontar les conseqüències del seu autoritarisme, arriba a planejar l’assalt militar al Parlament dels catalans. Un estat que no és democràtic. El gran mèrit polític d’Aznar i la FAES, sobre el qual descansa el regnat de Rajoy, és haver transformat el franquisme sociològic existent en franquisme polític. I és un franquisme sociològic i polític que, sobretot en certs territoris de l’Estat, és transversal en l’anomenada esquerra i en la dreta, unides les dues en un arc que té com a clau la monarquia.

Se’ns sol amagar que els generals que es van rebel·lar contra la República es deien a ells mateixos “nacionalistes” i que el règim de Franco va ser ideològicament un règim nacionalista. El règim nacionalista que ens va educar a diverses generacions amb el seu relat de la història castellanista, la reina Isabel i tota la resta, la seva ideologia de la llengua castellana, el seu incivisme borreguer i, sobretot, la seva por. Provin a dir en veu alta “Visca la República!” en algun barri on campen ostentosament aquestes banderes borbòniques. Fora de Catalunya la por és l’aire invisible que es respira, la por d’expressar-se. Precisament el que ha volgut fer el govern espanyol, i en part ho ha aconseguit, és que els catalans també tinguin por.

“La por guarda la vinya”: ho saben la casta de privilegiats que es beneficien de l’ statu quo, i és la por el que tenen interioritzat els habitants de territoris empobrits que són viables gràcies precisament a les transferències econòmiques d’altres territoris. Els pobres a Espanya, com a tot arreu, van patir la violència i la van interioritzar, això és el que hem vist quan s’acomiadaven amb un “ ¡A por ellos! ” dels seus fills enviats a Catalunya per castigar i sotmetre la seva població. Als oprimits primer se’ls castiga i després se’ls utilitza com a repressors, desplaçant el seu rancor cap als seus congèneres que es rebel·len. La casta de la cort madrilenya que parasita l’Estat, que saqueja les empreses creades en altres territoris, es devia morir de riure enviant vaixells i caravanes de policies animats a pegar a ciutadania catalana. Va ser, i és, absolutament obscè. O sigui, franquista.

Si la societat catalana s’acovardeix, si la vencen amb la por, estarà perduda; només seran unes províncies més sotmeses a la cort i no aconseguiran res. Hi ha un diàleg complex entre la societat mobilitzada, el moviment cívic, i els partits, que han de buscar solucions, però la societat no ha de renunciar a tenir forces polítiques pròpies. Després de les eleccions hi haurà negociació o imposició. Només negocia qui té força pròpia per fer-ho. Només tenir partits propis permet la bilateralitat davant els interessos i la força de la cort, aquest forat negre, que parasita aquest estat autoritari i centralista.

 

SUSO DE TORO

Anuncios

Posted in Variedades | 856 Comments »

El Premi Pritzker 2017 “parla” català

Posted by Arnau en marzo 2, 2017

El Premio Pritzker 2017 recae en el estudio catalán de arquitectura RCR

Rafael Aranda, Ramon Vilalta y Carme Pigem reciben el galardón más prestigioso de su disciplina

pista-atletismo

Posted in Variedades | 128 Comments »

Bye, Gene Wilder

Posted by Arnau en agosto 30, 2016

Gene Wilder as the title character on the set of the movie Willy Wonka & the Chocolate Factory. (Photo by Steve Schapiro/Corbis via Getty Images)

                                 Gene Wilder

Posted in Variedades | 190 Comments »

9,58

Posted by Arnau en agosto 16, 2016

EN UN DÍA COMO HOY:

La cifra del título de la entrada más la foto, ¿qué es, pazguatos?

PD: Sí, es muy fácil, pero con el transcurrir de los días -o semanas- vendrán otros mucho más difíciles.

Diría que inaccesibles para vuestras míseras y pazguatas seseras

Vacation

Vacation

 

Posted in Variedades | 174 Comments »

¿Dónde está Wall… dónde está Arnau?

Posted by Arnau en septiembre 14, 2015

Meridiana 3

Posted in Variedades | 973 Comments »

Ladran, luego galopamos

Posted by Arnau en septiembre 26, 2011

 

Y ahora también a por los “Correbous”

Posted in Variedades | 317 Comments »

Starsailor

Posted by Arnau en septiembre 8, 2011

Posted in Variedades | 2 Comments »

Clint Eastwood

Posted by Arnau en abril 7, 2011

“Clint Eastwood” (2011) de Antònia Font

 Una canción deliciosa de uno de los grupos pioneros de esta última oleada de música pop/folk/rock cantada en lengua catalana.

El director de “Sin perdón”, “Mystic river”, “Million dollar baby”, “Cartas desde Iwo Jima” y “Gran Torino”, entre otras maravillosas e inolvidables películas, no se merece mejor homenaje.

***

Para ver el video clip original pulsar la primera opción. Para escuchar la música en condiciones pulsar la segunda.

Ver la primera opción mientras se escucha la segunda ya sería la hostia; al alcance sólo de finos malabaristas.

Posted in Variedades | 3 Comments »

¡Ay qué carallo!

Posted by Arnau en febrero 18, 2011

***

Yo emigro. Bueno, mejor que emigren ellas.

***

Posted in Variedades | 6 Comments »

Felices fiestas

Posted by Arnau en diciembre 29, 2010

Solamente recordar a alguno que por estas fechas acecha, que este planeta no es suyo, que no lo creó, que no lo salvó. Y a sus representantes que dejen de tocar los cojones; en sentido figurado y sin él. Que ya les vale. Y soy así de ponderado por mi profundo y respetuoso agnosticismo, porque si no los mandaría a todos directamente a la mierda.

Y a continuación una canción en mi lengua vernácula. Es ciertamente melancólica, pero es mi estado natural por estas épocas y tampoco lo pretendo remediar.

***

 Cançó a Mahalta

Letra del poeta Màrius Torres i música de Lluís Llach

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

 entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

 En els meandres grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,

de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

***

Y ahora sí, felices fiestas.

Posted in Variedades | 4 Comments »