Arnau

Almacén de relatos olvidables

  • Contador de tribuneros, blaveros, corbelianos y otras especies

    • 124,210 visitas

Espanya, el regne de la por

Posted by Arnau en noviembre 19, 2017

A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por

Si alguna cosa passa és perquè pot passar. Rajoy ha fet el que ha fet perquè ha pogut. Perquè la Unió Europea l’hi ha permès, tot i que amb matisos, i perquè la societat espanyola l’hi permet. La societat espanyola, en el seu conjunt, és capaç d’avalar la intervenció per la força a Catalunya. És el que hi ha.

Contra els pronòstics raonables i contra la propaganda amb què ens ofeguen, la societat espanyola és avui més reaccionària que fa quaranta anys. El 1977 Adolfo Suárez va constatar que si sotmetia a referèndum la màxima institució de l’Estat els ciutadans espanyols de llavors optarien per una república. Com que la Transició ja estava dissenyada i es basava en la llei de successió i en la llei de la reforma política aprovades a les Corts, va evitar consultar els espanyols i va donar per fet l’establiment, novament, de la monarquia de la casa de Borbó i Joan Carles I com a successor de Franco. Però si pregunten als espanyols d’avui si prefereixen monarquia o república, què creuen que contestarien aquestes persones que pengen la bandera monàrquica als balcons i els que criden “ ¡A por ellos!”? Què votaria aquesta “majoria silenciosa” a la qual apel·la el govern espanyol i a la qual tem l’oposició?

El resultat d’aquestes dècades passades, fora de Catalunya, no ha sigut una població més informada i, sobretot, més lliure. Al contrari: han aconseguit ofegar les veus dissidents i la ideologia dominant és el conformisme i la submissió al poder establert com una cosa natural. El concepte borreguer de majoria silenciosa suposa una població majoritàriament incapaç de raonar i expressar-se lliurement i que actua com una massa amorfa a la qual cal conduir amb la vara. Va ser introduït al final del franquisme per periodistes del règim, diria que Emilio Romero, i ara acaba de ser recuperat oportunament en el debat polític en aquest final de règim i en aquesta atmosfera de renovat franquisme.

És lògic que molta gent cregui que la monarquia és “el que és normal” i que no s’atreveixi a pensar una altra cosa i, encara menys, a manifestar-ho. A això es refereix el president del govern més corrupte des d’Arias Navarro quan apel·la al “sentit comú” i “la gent normal”. A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por. Queden per a la trista història d’Espanya els discursos del president del govern espanyol i del rei Felip anunciant la intervenció de la Generalitat i l’ocupació de Catalunya. Són dos discursos plens de violència, particularment el de qui ostenta el comandament de les forces armades, en què amenaça una població desarmada i li anuncia càstigs. Aquest llenguatge verbal i gestual, que els més grans reconeixem perfectament com a franquista, només és possible en un país amb una població indefensa i incívica, que no té respecte per ella mateixa. Des del punt de vista democràtic, aquests discursos agressius i amenaçadors són intolerables, només s’entenen en una Espanya que no ha sortit del franquisme, simplement l’ha continuat reformant. Només la presó de la consciència que és el sistema mediàtic espanyol al servei de l’Estat i l’Íbex-35 impedeixen que la població espanyola vegi el que veu el món.

El món veu un estat incapaç de gestionar les seves contradiccions internes a través del diàleg i la negociació i que, per enfrontar les conseqüències del seu autoritarisme, arriba a planejar l’assalt militar al Parlament dels catalans. Un estat que no és democràtic. El gran mèrit polític d’Aznar i la FAES, sobre el qual descansa el regnat de Rajoy, és haver transformat el franquisme sociològic existent en franquisme polític. I és un franquisme sociològic i polític que, sobretot en certs territoris de l’Estat, és transversal en l’anomenada esquerra i en la dreta, unides les dues en un arc que té com a clau la monarquia.

Se’ns sol amagar que els generals que es van rebel·lar contra la República es deien a ells mateixos “nacionalistes” i que el règim de Franco va ser ideològicament un règim nacionalista. El règim nacionalista que ens va educar a diverses generacions amb el seu relat de la història castellanista, la reina Isabel i tota la resta, la seva ideologia de la llengua castellana, el seu incivisme borreguer i, sobretot, la seva por. Provin a dir en veu alta “Visca la República!” en algun barri on campen ostentosament aquestes banderes borbòniques. Fora de Catalunya la por és l’aire invisible que es respira, la por d’expressar-se. Precisament el que ha volgut fer el govern espanyol, i en part ho ha aconseguit, és que els catalans també tinguin por.

“La por guarda la vinya”: ho saben la casta de privilegiats que es beneficien de l’ statu quo, i és la por el que tenen interioritzat els habitants de territoris empobrits que són viables gràcies precisament a les transferències econòmiques d’altres territoris. Els pobres a Espanya, com a tot arreu, van patir la violència i la van interioritzar, això és el que hem vist quan s’acomiadaven amb un “ ¡A por ellos! ” dels seus fills enviats a Catalunya per castigar i sotmetre la seva població. Als oprimits primer se’ls castiga i després se’ls utilitza com a repressors, desplaçant el seu rancor cap als seus congèneres que es rebel·len. La casta de la cort madrilenya que parasita l’Estat, que saqueja les empreses creades en altres territoris, es devia morir de riure enviant vaixells i caravanes de policies animats a pegar a ciutadania catalana. Va ser, i és, absolutament obscè. O sigui, franquista.

Si la societat catalana s’acovardeix, si la vencen amb la por, estarà perduda; només seran unes províncies més sotmeses a la cort i no aconseguiran res. Hi ha un diàleg complex entre la societat mobilitzada, el moviment cívic, i els partits, que han de buscar solucions, però la societat no ha de renunciar a tenir forces polítiques pròpies. Després de les eleccions hi haurà negociació o imposició. Només negocia qui té força pròpia per fer-ho. Només tenir partits propis permet la bilateralitat davant els interessos i la força de la cort, aquest forat negre, que parasita aquest estat autoritari i centralista.

 

SUSO DE TORO

Anuncios

Posted in Variedades | 60 Comments »

Visca el carro pel pedregar

Posted by Arnau en octubre 27, 2017

 

Posted in Relatos reales | 899 Comments »

Presos políticos en el actual estado español

Posted by Arnau en octubre 17, 2017

Un preso político o prisionero político es cualquier persona física a la que se mantenga en la cárcel o detenida de otro modo, por ejemplo bajo arresto, sin haber cometido un delito tipificado sino porque sus ideas supongan un desafío o una amenaza para el sistema político establecido, sea este de la naturaleza que sea.

Se distingue del preso de conciencia, que se caracteriza por el no empleo ni propugnación de la violencia.

Posted in Relatos reales | 407 Comments »

Aquí un exemple de fill de puta amb corbata. No oblidarem mai.

Posted by Arnau en octubre 4, 2017

Posted in Relatos reales | 563 Comments »

Posted by Arnau en septiembre 15, 2017

Posted in Relatos inolvidables | 751 Comments »

La Rambla

Posted by Arnau en agosto 18, 2017

Posted in Relatos reales | 419 Comments »

Cospedal: “Las Fuerzas Armadas están para proteger la integridad y la soberanía de España”

Posted by Arnau en julio 5, 2017

 

“Quin fracàs d’Espanya, d’Espanya com a projecte col·lectiu el fet d’haver d’assegurar la seva supervivència a punta de fusell. Al preu d’apuntar l’exèrcit contra la que diu que és la seva gent. Si la nació és el plebiscit de cada dia, el recurs de l’exèrcit implica que el plebiscit s’ha perdut”.

Antoni Bassas

 

Posted in Relatos inolvidables | 357 Comments »

Adéu, CARLES

Posted by Arnau en junio 2, 2017

Posted in Relatos inolvidables | 317 Comments »

Golpe de Estado

Posted by Arnau en mayo 31, 2017

 

Posted in Relatos ficticios | 53 Comments »

Kathrine Switzer

Posted by Arnau en abril 17, 2017

Kathrine Virginia “Kathy” Switzer (Amberg, 5 de enero de 1947) es una escritora, comentarista de televisión y atleta estadounidense, más conocida por ser la primera mujer en correr una maratón (la maraton de Boston) con un dorsal.

Maratón de Boston de 1967

Fue la primera mujer en correr una maratón con dorsal, prueba que estaba destinada exclusivamente a los deportistas varones, cuando en la maratón de Boston de 1967 logró, inscribiéndose como KV Switzer, partir de la línea de meta con el dorsal 261 y llegar a cruzar la línea final después de 4 horas y 20 minutos.

En el transcurso de la carrera, uno de los comisarios, llamado Jock Semple, que ejercía de codirector de la carrera, detectando que Kathrine Switzer era, efectivamente, una mujer, intentó detenerla, salió detrás de ella y le gritó: “¡Sal de mi carrera y devuélveme el dorsal!”. Pero la colaboración de su novio y de algunos corredores, que la escoltaron hasta la meta, impidió que la atleta fuera retirada de la competición.

Semple intentó detenerla, porque cualquier tipo de incidente podría provocar la pérdida de los permisos para celebrar la Maratón. Bobbi Gibb -quien también corrió la maratón aquel año (pero sin dorsal), y que acabó por delante de Switzer- dijo estar segura de que Semple no sólo la había visto aquel año, sino también el año anterior, cuando fue la primera mujer en lograr acabar la maratón de Bostón por delante de más de 290 de los 415 corredores inscritos. También aquella vez corrió sin dorsal.

 

 

Y aquí los dos protagonistas 8 años después:

                      

Posted in Relatos inolvidables | 877 Comments »