Arnau

Almacén de relatos olvidables

  • Contador de tribuneros, blaveros, corbelianos y otras especies

    • 154.515 visitas
  • Anuncios

Pablo Casado, máster en historia

Posted by Arnau en noviembre 18, 2018

Pablo Casado revisa la historia de España

“Nosotros no colonizábamos, hacíamos una España más grande”

 

“Entraban en los pueblos, ni dejaban niños ni viejos, ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaran y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quien de una cuchillada abría al hombre por medio, o le cortaba la cabeza de un piquete, o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres por las piernas, y daban de cabeza con ellas en las peñas. Otros daban con ellos en ríos por las espaldas, riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: “bullís, cuerpo de tal”; otras criaturas metían a espada con las madres juntamente. y todos cuantos delante de si hallaban. Hacían unas horcas largas, que juntansen con los pies a la tierra, y de trece en trece, a honor y reverencia de Nuestro Redemptor y de los doce apóstoles, poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros, y todos los que querían tomar a vida, cortábanles ambas manos y dellas llevaban colgando, y decíanles: “Andad con cartas”, conviene a saber, llevad las nuevas a las gentes que estaban huídas por los montes. Comúnmente mataban a los señores y nobles desta manera: que hacían unas parrillas de varas cobre horquetas y atábanlos en ellas y poníanlespor debajo fuego manso, para que poco a poco, dando alaridos en aquellos tormentos, desesperados, se les salían las animas.
Una vez vide que, teniendo en las parrillas quemándose cuatro o cinco principales y señores, y porque daban muy grandes gritos y daban pena al capitán o les impedía el sueño, mando que los ahogasen; y el alguacil que era peor que verdugo, que los quemaba y se como se llamaba y aun sus parientes conocí en Sevilla, no quiso ahogallos para que no sonasen, y atizóles el juego hasta que se asaron despacio como él quería. Yo vide todas las cosas arriba dichas y muchas otras infinitas…”

 

Fray Bartolomé de las Casas. Cátedra. Decimotercera edición. Madrid: 2003. Pág. 81-83

Anuncios

Posted in Variedades | 576 Comments »

Peter Norman

Posted by Arnau en octubre 14, 2018

Punys alçats, peus descalços

Tommie Smith i John Carlos van patir tota la seva vida les conseqüències pel seu gest reivindicatiu del 1968

El 9 d’octubre del 2006, la solitària campana de l’Ajuntament de Williamstown, un antic poblet engolit amb el pas del temps per la ciutat de Melbourne, tocava a morts. Centenars de persones esperaven a fora de l’edifici per acomiadar-se de Peter Norman. Quan el fèretre amb la bandera australiana va sortir de l’edifici, dues de les persones que el portaven sobre les espatlles eren John Carlos i Tommie Smith.

El 16 d’octubre del 1968, fa 50 anys, Tommie Smith, Peter Norman i John Carlos, en aquest ordre, van pujar al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic després de guanyar les medalles als 200 metres lliures. “Estava segur que l’or seria cosa de Tommie Smith, que de fet va batre el rècord del món, i jo guanyaria la plata. Però Norman va ser més ràpid i vaig acabar tercer”, bromeja encara John Carlos, un fill de Harlem amb arrels cubanes. Tant ell com Smith, un noi californià, havien parlat els dies anteriors als Jocs sobre la possibilitat de protestar contra “el racisme institucional als Estats Units”. “Havien matat Martin Luther King poc abans. Així que vam decidir que en cas de pujar al podi ho faríem amb guants negres, per simbolitzar la força, cadenes per simbolitzar la història dels esclaus i sense sabates, però amb mitjons negres, per simbolitzar la pobresa”, va explicar fa poc Smith. Però abans de la cerimònia d’entrega de medalles van adonar-se que John Carlos s’havia oblidat del seu parell guants. “Norman ens va proposar que féssim servir un guant cadascun. Un l’esquerre i l’altre el dret. I ens va explicar que també volia protestar i per això portaria una xapa del Projecte Olímpic per als Drets Humans, amb què va pujar al podi”. Aquell gest va marcar per sempre més la carrera de tots tres. “En tornar als Estats Units ens van dir de tot i no ens van deixar competir mai més a escala internacional. Va costar trobar feina. En Norman també va patir. A Austràlia deien que era un traïdor i quan va aconseguir la marca necessària per competir als Jocs del 1972 el van deixar fora. Era un noi blanc australià de bona família, tenia la vida solucionada. S’hauria pogut estalviar el gest. Però va ser valent”, va explicar John Carlos el dia del funeral del seu company australià, ara fa 12 anys.

Reconeixement

“Aquella protesta silenciosa va despertar consciències i va ajudar a obrir camins”. El desembre del 2016, John Carlos i Tommie Smith van escoltar aquestes paraules de Barack Obama en una acte en què van ser convidats a la Casa Blanca a encapçalar la representació nord-americana que se n’anava als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. “El Comitè Olímpic encara ens deu una disculpa, però per dies com aquests ha valgut la pena tant de patiment”, va explicar Carlos, després de fer-se una selfie amb Obama. I és ben cert que després dels Jocs de Mèxic, tant Tommie Smith com John Carlos van patir per trobar feina.

Tommie Smith (Clarksville, 1944) havia nascut a Texas en una família conservadora. Gràcies a l’atletisme va poder estudiar a Califòrnia, entrant a l’exigent equip de velocitat de la Universitat de San Jose. Smith ja era el millor atleta del món en els 200 metres el 1967, quan la Guàrdia Nacional es va desplegar en ciutats com Detroit i Newark per controlar la revolta de milers de ciutadans que protestaven contra les agressions policials a joves de color. Smith, que formava part del Cos de Reserva, en què estudiants eren formats militarment, es va despertar i va abandonar el cos. El gener del 1968, tant Smith com l’atleta Lee Evans van explicar a la revista Track and field news que lideraven una proposta per boicotejar la presència d’atletes negres als Jocs Olímpics.

Aquell article va arribar a mans de John Carlos, el millor velocista en els 100 metres lliures. Carlos (Nova York, 1945) havia sortit de Harlem per competir per a l’East Texas State University, però després de sumar èxits i baralles amb els seus entrenadors, que l’havien definit com “un cavall guanyador”, va tornar al seu Harlem natal, on va participar en una reunió d’esportistes amb Martin Luther King a l’Hotel Americano. Hi van ser presents estrelles de la NBA com un jove Kareem Abdul-Jabbar, el primer jugador de beisbol professional negre, Jackie Robinson, més de 30 olímpics i l’equip de rem de Harvard; un equip format per joves blancs de bona família. La idea era fer un boicot contra el president del Comitè Olímpic Internacional, el nord-americà Avery Brundage, el mateix home que el 1936 havia defensat no boicotejar els Jocs a l’Alemanya nazi el 1936. Ara, Brundage volia convidar als Jocs de Mèxic Sud-àfrica i Rodhèsia, dos estats racistes. Al final, Brundage va cedir i no els va convidar, 20 dies després de l’assassinat de Martin Luther King.

Acció i repressió

Carlos i Smith, doncs, van volar a Mèxic, tot i que Carlos s’ensumava que ja estava patint represàlies, perquè l’havien deixat fora de l’equip dels 100 metres malgrat que era el millor en aquesta especialitat. De fet, el dia que van marxar cap a Mèxic el Comitè Olímpic nord-americà va enviar Jesse Owens per parlar amb els atletes negres. Owens, el gran heroi dels Jocs del 1936, els va recomanar “no crear problemes”: “Si ho feu patireu per sempre més”. Owens sabia de què parlava, perquè Brundage l’havia deixat sense competir, marginant-lo durant dècades, per haver intentat controlar la seva carrera. Però tant Carlos com Smith no li van fer cas i van preparar la seva silenciosa protesta. I precisament seria Brundage qui perseguiria els dos atletes rebels: els van treure l’acreditació d’esportistes, donant-los 48 hores per abandonar Mèxic després de veure els seus punys rebels al podi. Els dies següents, Bob Beamon va pujar a rebre la seva medalla d’or del salt de llargada amb els pantalons arremangats, per mostrar uns mitjons negres. I als 400 metres, Lee Evans, Ron Freeman i Larry James van pujar al podi amb boines dels Panteres Negres.

Però Carlos i Smith havien sigut els primers. I s’havien convertit en símbols que calia silenciar. No van competir més. La dona de Carlos es va suïcidar al cap d’uns anys, tipa dels problemes del marit, que va caure en el parany de l’alcoholisme quan va acabar fent de guàrdia de seguretat de pubs. A Smith no el van deixar entrenar a la Federació, forçant-lo a un llarg pelegrinatge per instituts de tot el país, on feia de professor d’educació física. No va ser fins al 2016 quan, amb Obama, van poder entrar com a herois a la Casa Blanca. Aquell dia Smith va afirmar: “Queda molt camí per fer cap a una societat més justa”. Mesos després, Trump guanyava les eleccions.

Posted in Relatos inolvidables | 861 Comments »

Obra d´art a Barcelona

Posted by Arnau en septiembre 30, 2018

Posted in Variedades | 335 Comments »

¿Asimilados? No, gracias.

Posted by Arnau en septiembre 12, 2018

“No vamos a asumir las tesis del separatismo. A nosotros nadie nos puede expulsar de nuestra tierra. Nadie nos puede decir que no somos catalanes. Nadie nos puede expulsar de nuestras calles, de nuestras plazas, de nuestras instituciones”

 

Inés Arrimadas, Ciudadanos

 

Si us expulseu vosaltres sols:

-No us representa la llengua catalana

-No us representen les festes

-No us representa Els Segadors

-No us representa el Govern

-No us representen les escoles catalanes i els mestres

-No us representen els mitjans de comunicació catalans

 

Bon vent, manipuladors demagogs!

Posted in Variedades | 452 Comments »

Ahed Tamimi

Posted by Arnau en julio 29, 2018

Ahed Tamimi (en árabe, عهد التميمي) (Nabi Salih, Estado de Palestina, 31 de enero de 2001) es una activista palestina cuyo padre es el también activista Bassem al-Tamimi.​ Adquirió fama mundial cuando se hizo viral un vídeo en el que aparecía abofeteando a un soldado israelí en su casa pocas horas después de que otros soldados hubiesen disparado en la cabeza a su primo de 15 años. Fue condenada a ocho meses de cárcel por este y otros incidentes menores.

 

Posted in Relatos reales | 844 Comments »

Un prevaricador i la justícia poètica!

Posted by Arnau en julio 19, 2018

Posted in Relatos inolvidables | 184 Comments »

La profecía de la maldición del nº 13

Posted by Arnau en mayo 27, 2018

 

Profecía: Un «don sobrenatural que consiste en conocer por inspiración divina las cosas distantes o futuras».

 

Pues bien, y ya que Bartomeu y sus secuaces están para otros menesteres más mundanos, me otorgo a mí mismo el don de lo divino para asegurar, aquí y ahora, que el Real Madrid -el equipo más mafioso y corrupto de la Vía láctea- no ganará una puta Champions más durante los próximos 25 años.

 

“Yo, Arnau, certifico, y poniendo a Dios por testigo, que el club Real Madrid no podrá derribarnos nunca más en Champions. Sobreviviremos a este nefasto y ominoso equipo el resto de clubs honestos, y cuando todo haya pasado, nunca volveremos a pasar hambre, ni nosotros ni ninguno de los demás equipos íntegros y honrados. Aunque tengamos que mentir en sala de prensa, robar los partidos con la anuencia arbitral, mendigar sorteos a la carta o lesionar adrede a la estrella rival como siempre hace él, ¡a Dios pongo por testigo que jamás volveremos a ver al Real Madrid ganar una puta Champions (ni con su acostumbrada horda de árbitros a su favor) durante los próximos 25 años”.

ALEA IACTA EST

 

Posted in Relatos reales | 1.138 Comments »

Quan l’independentisme cau al parany i no se n’adona

Posted by Arnau en mayo 16, 2018

“La pitjor cosa que podia passar en aquest país és que un intel·lectual esdevingués president. No vull dir que els presidents precedents no fossin gent d’intel·lecte clar i privilegiat. Parlo de la figura de l’intel·lectual que ha estat Quim Torra aquests últims anys. Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont eren polítics amb una carrera més o menys llarga que exigia el càlcul de la paraula pensada per a un impacte electoral. Tots quatre, amb més llibertat o menys, s’expressaven sabent que allò que diguessin podia ser utilitzat en contra seu en el combat gallinaci de la política. Quim Torra, no. La llibertat d’estil amb què ha escrit el president Torra tot aquest temps que la possibilitat de fer política institucional era remota no era pensada per a la dialèctica de partit o repressiva actual.

Entre les files mateixes de l’independentisme llegeixo reflexions que apunten que això ja ho hauríem pogut pensar abans. Que hauríem pogut imaginar que passaria. Que es podria haver evitat amb un altre candidat. I que s’ha donat munició a un unionisme a punt sempre per al combat més baix de tots. Em sorprèn. Si apliquem aquesta lògica tan perversa, acabarem tenint a la política una mena d’éssers neutrals, muts, inexpressius, gestors del políticament correcte, calculadors, productes de disseny, etc. Hem de demanar-nos si volem que els intel·lectuals de combat entrin en política i que s’ompli de gent que ha pensat i s’ha atrevit a parlar, o si tan sols hi volem polítics pre-fabricats que arribin des de les escoles dels partits amb una trajectòria immaculada, buida i transparent.

De fet, si els cerqueu, no trobareu pas cap article d’Arrimadas per a fer-li cap retret perquè no n’ha escrit. Tot és càlcul. Sí que trobareu les aliances del seu partit amb elements i formacions com Libertas, d’extrema dreta, o la companyia amb què es manifesten pels carrers de Barcelona tot sovint. D’articles d’intel·lectual amb idees pròpies, no en trobareu cap ni un. Potser els qui diuen que s’hauria pogut evitar la polèmica escollint un altre candidat volen que ens governin éssers ‘neutrex’, d’aquests que podrien servir per a qualsevol partit i moment. Jo no. I, sincerament, m’estranya d’algunes persones de qui he sentit i llegit comentaris en aquest sentit.

Aquells que hagin sucumbit a la campanya de l’espanyolisme, els recomano una cosa: llegir algun dels articles esmentats al parlament. Però llegir-lo sencer, vull dir. Per exemple, aquest que va servir a Arrimadas per dir bestieses de l’alçada d’un campanar. És un article que des del primer paràgraf anuncia que se servirà d’una metàfora inspirada per un llibre ple de bèsties llegit de petit a casa. I també de bon principi deixa clar que parla d’aquells que odien la llengua catalana de tal manera que en persegueixen la desaparició. Per tant, hi parla de lingüicides. Precisament, descriurà amb aquesta metàfora de les bèsties tot de gent que odia el català de manera malaltissa.

Si es passa per alt que es tracta d’una metàfora explicada al principi de l’article i que vol descriure els qui odien i volen fer desaparèixer el català i, en canvi, es presenta com una descripció dels qui parlen castellà o que es consideren espanyols, és evident que totes les frases que vindran a continuació poden semblar escrites per Joseph Goebbels. Aquesta pràctica també va servir a Miquel Iceta per a retreure l’article sobre els socialistes d’abans, la raça socialista i el seu ADN. Tret de context i negligint el sentit metafòric, Iceta va aconseguir donar tota una dimensió diferent del text de Torra. Amigues i amics, parlem de les pràctiques més elementals de la manipulació. I em semblava que això ja ho havíem de tenir superat. Qui encara dubti, que agafi els articles i els llegeixi de la primera paraula a l’última. O, encara millor, que compri algun dels seus llibres (recomano Honorables, Acontravent, 2011) i miri de saber què pensa realment Torra sobre la política, la societat i la nació.

Algú encara parlarà dels piulets esborrats i pels quals Torra ha mostrat penediment. Caldria veure quantes persones, en un moment de mala bava per algun dels molts atacs contra els catalans, no s’han expressat dient ‘els espanyols això…’ o ‘els espanyols allò…’, en el sentit que podríem dir ‘Espanya’ o ‘l’estat espanyol’. Com quan algú parla dels nord-americans per parlar del seu estat o del seu govern, o parla dels japonesos, dels alemanys, dels suecs o de qui sigui, sense pretendre condemnar tots i cadascun dels individus d’aquestes comunitats. No cal fer un esforç gaire gran per veure que Quim Torra no parlava del veí del quart que se sent espanyol. Com en els articles, Torra no preveia la carrera política ni el combat demagògic actual. Conec el sentit de la justícia –o la irritació amb les injustícies– que caracteritza Quim Torra i puc llegir aquells piulets en aquest context.

Abans deia que l’arribada d’un intel·lectual a la presidència és la pitjor cosa que pot passar (espero que aquí entenguem el sarcasme) perquè tenim un adversari que, en comptes d’elevar el debat parlamentari cap a l’excel·lència, el fa baixar fins a les mines més profundes de la terra. El populisme –que Rob Reimen ens convida a dir-ne ‘feixisme’ per deixar els eufemismes de banda– que gasta l’unionisme consisteix exactament en això: eliminar tota complexitat i profunditat analítica, discursiva i de pensament per deixar les idees en la pell i els ossos. Hi ha una renúncia volguda i meditada a la simplificació, a la batussa, a la descontextualització, al pim-pam-pum, a refusar el matís, la ironia i qualsevol element que doni complexitat al llenguatge i al pensament. És en aquest sentit que em sorprèn que persones que escriuen i que defensen l’ús intel·ligent del llenguatge es dobleguin davant aquesta ofensiva totalitzadora i feixistitzant.

Encara diré més. El racisme és tot sovint en la mirada de qui el denuncia. D’entrada, perquè qui identifica algú que parla de ‘catalans i espanyols’ com una categoria racial és precisament el racista. Qui fa referència constantment al lloc d’origen i naixement dels catalans? Qui pensa que, quan Torra parla dels catalans, no inclou tots els catalans? Per què estava tan nerviós amb aquest tema Xavier Domènech, que va compartir campanya electoral amb Pablo Iglesias, qui apel·lava als ‘que tenen pares andalusos o extremenys’ a fer fora Mas? Qui és que està pendent dels orígens dels catalans per a treure’n profit? Quan Domènech diu que els immigrants dels seixanta no van venir per integrar-se sinó per construir Catalunya, qui fa política dels orígens?

Enmig de tot això, hi ha aquest parany dialèctic que bona part del sobiranisme s’ha empassat sense ni mastegar, que és la denúncia del debat identitari. S’han escrit molt bones reflexions sobre això. Ho han fet sociòlegs, filòsofs, antropòlegs i politòlegs amb precisió, extensió i mètode científic. Jo tan sols diré que tota política és una qüestió d’identitat. La política és una gestió constant de les identitats. Identitats múltiples i de tota mena que ens permeten de viure com a éssers socials. No hi ha pràcticament res que no sigui matèria morta que quedi exclòs de la identificació, diferenciació i reconeixement –els tres trets que configuren les identitats més elementals. Parlar d’identitats és parlar de lluites pel reconeixement i, per tant, d’ocupació d’un espai propi i de poder. Les identitats no són estables, estancades i permanents, sinó resultat d’una evolució constant, una relació i una lluita.

En la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar. Insisteixo que em sorprèn que això passi en aquests moments. S’han dit moltes bestieses aquests dies i les ha dites gent que em fa l’efecte que no han llegit ni els articles ni els llibres, ni han assistit a cap dels centenars de conferències que ha fet els últims anys. Aquesta és una debilitat que hem de fer-nos mirar. Com més aviat millor. Aquesta també és una prioritat republicana”.

Pere Cardús

 

Posted in Cartas abiertas | 444 Comments »

Gràcies per tot

Posted by Arnau en abril 22, 2018

Posted in Relatos inolvidables | 714 Comments »

Los gatos de Estremera

Posted by Arnau en marzo 28, 2018

Mirad, soy funcionario en la prisión de Estremera. Es la mía una profesión dura, sufrida, y desde hace unos meses lo es mucho más… por culpa de unos gatos. Me gustaría hablaros de los gatos que nos han colado en esta cárcel; pero antes preferiría contextualizar lo que es mi trabajo. Contextualizar siempre viene bien, como los chupitos de licor de hierbas, que ayudan a animar el tránsito de una difícil digestión. Lo creo necesario, contextualizar un poco, pues es éste un gatuperio que a todos se nos puede atragantar.

Diré primero que lo que hace dura de verdad mi profesión es que es anónima, casi furtiva; tanto es así, que todos nuestros actos los sentimos los funcionarios sin lógica o fin, como una desgracia. A veces entre los compañeros lo comentamos: oye, que nunca trasciende como debería cuando descolgamos a un preso aún con vida de una reja, o lo rescatamos medio abrasado de un incendio; tampoco cuando nos meten un pincho en el intersticio de dos costillas, ay, o nos rompen un brazo, nos muerden en el hombro, nos vomitan en nuestras feas camisas.

Oh –comentamos entre nosotros–, fíjate en cambio la que se monta cuando a unos guardias civiles les dan un par de tortas en un bar. ¡Terrorismo! ¡500 euros limpios más de salario al mes, que todo es poco, pues todo se lo merece el benemérito cuerpo! Claro que sí.

A mí se me echó encima un reputado etarra dentro de la cárcel; estaba en mi primer mes de prácticas; me retuvo, arrancó el cable del teléfono y me arrebató el walki con una de sus manotas enormes, como de Handía, ese gigante vasco cuya historia triste y mágica fue premiada en los últimos Goya. En esa palma podría haber reposado holgadamente mi cráneo: y como un huevo entre sus dedazos lo hubiera roto con tan solo cerrarlos. Pero Sebastián solo quería decirme con guipuzcoana vehemencia lo “txakurra” que yo era. Gracias, Sebastián: solo querías humillarme gratis por lo que significa mi trabajo, “so perro, so carcelero”, me informó. Gratis sí, pues ni siquiera habíamos cruzado antes una sola palabra.

Con esta pequeña anécdota, un pequeño secuestro de apenas media hora, pero secuestro al fin, di comienzo a mi nueva carrera profesional; pensé que si Sebastián me hubiera asaltado fuera de los muros de la cárcel a lo mejor hubiera sido hasta noticia; dentro, no. Es algo que me dio para reflexionar sobre la naturaleza de mi nueva ocupación.

Pero sigamos con el contexto.

Policía y Guardia Civil suelen atrapar al malo en unos despliegues llevados a cabo con mucho brillo intelectual… y un pequeño ejército de entre cien a ciento diez agentes. Operativos los llaman, en los que van armados con artillería suficiente como para invadir Polonia. Luego, a cien o ciento diez de los malos que van atrapando a lo largo de los años, los meten dentro de un módulo al frente del cual colocan a un solo funcionario, que igual es flaquito, aunque también los ponen anchos, altos y fuertes, pues su complexión no cuenta a la hora de que se valore lo que de verdad importa, que es su soledad.

Entonces, todo lo que exhalan cada uno de esos cien o ciento diez presos le cae al funcionario todos y cada uno de sus días de encierro sobre el pobre uniforme con que lo visten: sus llantos, sus meados, sus vómitos, su sangre, su malestar constante que va laminando poco a poco sus pequeñas ilusiones de hombre, o mujer, que tan solo quiere volver esa noche a su casa con el cuerpo y el alma sin arañar.

Me detengo un segundo, dejadme, con los uniformes, pues oh, los de la Policía son espectaculares, y lo pintureros que van con los suyos los guardias civiles, marcando talle, bien cortados que están los números, juncales que son. Pues tendríais que ver cómo son los nuestros: parece mentira que se pueda diseñar algo así.

Y para completar la contextualización de esa anónima infelicidad, la mía, la que acarrea mi profesión, que no se me olvide deciros que esta cárcel donde trabajo, la de Estremera, es la que registra mayor número de agresiones a funcionarios de España. Dejadme recordar a este respecto a Woody Allen y su famoso chiste: “¿Seis millones de judíos muertos en las cámaras de gas? ¡Los récords están para batirlos!”.

Aquí va mi oscura versión: ¿Ciento treinta agresiones a funcionarios este último año en Estremera? ¡Los récords están para batirlos! Pues claro que sí, y a pesar de esa gran marca, que sin duda pronto será pulverizada gracias a la dirección del establecimiento, que hostiga y hostiga sin pausa ni sentido, a pesar de todas las miserias y contrariedades dichas, pues van y aún nos humillan más a fondo soltando por el patio de nuestros módulos a un quinteto de gatos extraños de narices, muy raros. Son gatos cariacontecidos, que miran y maúllan con temor desde un lugar que sienten equivocado, que no pertenece a su mundo, y que ya desde el primer día en que aparecieron nos han contagiado, a los que hemos de atenderles, de un desasosiego e inquietud casi patológicos.

Ay, qué quinteto de gatazos. Constituye una visión tremenda ver cómo toman a la mañana su leche, al mediodía comen su plato de carne flatulenta, caminan a la tarde sobre el lomo de los tejados golpeados por el viento de esta primavera convulsa que sacude las hermosas vegas del Tajo; al crepúsculo, si amaina y no llueve, cuando el sol agonizante incendia las cuchillas de las concertinas, se puede ver a Junqueras y Forn jugar al tenis; lo hacen con la extraña agilidad de felinos de alzada y regordetes, y a mí me resulta un suplicio observar cómo estiran el lomo entre elásticos bostezos cuando fallan una bola, más que toda la miseria que os he contado de mi trabajo multiplicada por mil; sí, aún más que cien toneladas de vómitos y sangre juntos, más que todos los orines sobre los que haya resbalado y caído, o palpado en los vericuetos de un retrete en busca de un pincho carcelario.

Y me revuelvo en estas angustias al verles jugar al tenis porque cuando decidí dar el paso de ser funcionario de prisiones sabía perfectamente lo que hacía; de sobra me informé de la miseria a la que me iba a enfrentar; “siempre encontraré un resquicio de luz en semejante tribulación”, pensaba; pero nada me hizo sospechar que iba a ser usado, sí, USADO como funcionario público, para resolver de forma ignominiosa un problema que es tan solo político.

Lo mismo que han usado a la Policía Nacional y a la Guardia Civil: solo que a ellos se lo van a compensar con los 500 euros limpios del ala al mes que decía: ese dinero prometido es para que tengan buena disposición de ánimo, digo yo, por si hay que volver a romper la crisma a los que quieran cometer el pavoroso crimen de votar. A nosotros no nos los van a dar, los 500 euros, y eso que somos esenciales en esa estrategia patibularia del Gobierno: ¡CÁRCEL, CÁRCEL Y CÁRCEL para el que piense torcido!

Por eso quiero que al menos me den esos 500 euros, porque ver a esos gatazos encerrados en Estremera me supone morirme de una vergüenza absoluta; es una vergüenza tal que me hace insoportable acercarme cada día a cumplir con mi turno de trabajo; es la vergüenza democrática de tener que sufrir el espectáculo de cinco hombres atrapados en prisión por “crímenes” políticos.

Esto es así, es lo que sé, es mi convicción, escuchadme, por favor, y despertad, que estáis todos como dormidos, que parecéis atontados: esta vergüenza no es tan solo para mí o para mis compañeros funcionarios, es una vergüenza para todo un país, España, que siempre defrauda, que siempre fracasa, que siempre hiere y hace sangrar con el pico roto de sus históricas disputas.

Ahora les ha tocado a estos gatazos de Cataluña, pero ya sabéis que hay otras especies por ahí en el punto de mira de la escopeta del cazador; y las van abatiendo con una brutalidad que solo puede explicar un odio afilado de clase contra clase: loros raperos, perros chistosos de Mongolia o inteligentes sepias de Arco.

Ya que no se os escapa lo que me juego con estas palabras, os pido que cuando esta vergüenza que se extiende como lámina húmeda, como venda usada de enfermo, un día sintáis que os aprieta al fin el alma, recordad lo que decía este humilde funcionario del Estado que solo reivindica que no lo usen como pañuelo para limpiarle los mocos al Gobierno; y si es así, que al menos le den por ello un pequeño plus de 500 pavos limpios al mes, que es el precio tasado que el ministro del Interior le ha puesto a su alma. Ah, y gracias por leerme.

José Angel Hidalgo es funcionario de prisiones, periodista y escritor. Autor de Sal en los zapatos (editorial Verbum), trabaja en el Centro Penitenciario de Estremera (Madrid VII) desde hace casi diez años, cuando fue inaugurada por Francisco Granados

Posted in Relatos inolvidables | 1.077 Comments »